Mandales

Als quaranta-cinc anys, després de treballar com a cap de compres durant divuit anys a la  multinacional farmacèutica Novartis, em van fer mobbin , també dit psicoterror. Vaig quedar esmicolada, feta bocins. Poc a poc, els vaig anar cercant i els que vaig trobar, els vaig tornar a enganxar. Ara sóc una altra Ester. Més forta, més madura. Sóc una copa esquerdada de la que encara es pot beure i MOLT. Vaig estar uns anys fent psicoteràpia i mandales que em van ajudar. No tan sols els pintava, sinó que també hi afegia dibuixos de collita pròpia i troços de retalls. Uns ens deixo uns quants:

 

Jo, l’Ester

Avui em ve de gust dedicar aquesta entrada a un seguit de persones que m’han fotografiat  al llarg d’aquest darrer any. Perquè estic orgullosa de les seves fotos i perquè també estic orgullosa  del meu somriure, de la meva picardia, d’aquesta aparença de noieta quan just falten dos mesos perquè faci 54 anys. M’agrado per dins, i també per fora. No, no tinc àvies, ja fa molts anys que les vaig perdre i tampoc tinc vergonya, així que, aquí us les deixo:

Antonio Vega

Hi ha camins que succeeixen coses ben estranyes, i per més que hi rumiïs no en treus l’entrellat. De la mà del Josep, vaig sentir, als cinquanta-dos anys, per primera vegada el nom Antonio Vega, i també vaig escoltar les seves cançons. Fa una pila d’anys que recordo haver sentit a parlar de la ” movida madrileña”. Però aleshores, la meva música era tota una altra. No podria citar a cap grup que en formés part. Quan el Josep em va dir Nacha Pop, em podia haver dit Carla Pip, i m’hagués quedat exactament igual.
I vet ací que ara m’he enamorat de l’Antonio Vega. De la seva veu tan dolça i tendra, de les seves lletres, poemes perfectes, del só de la seva guitarra, de la seva manera de ser, de pensar, de sentir, de fer i viure. Per l’aniversari del Josep vaig comprar-li un llibre-joia titulat “Mis cuatro estaciones”, que vaig devorar amb fruïció.
Ara el conec molt fons, i l’estimo encara més.
Ara vull fer un collage decoupage dedicat a l’Antonio, amb tota la meva  il·lusió i el meu amor. Quan estigui llest ja el penjaré.

Un regal sorpresa pel Josep

El passat quatre d’agost, dissabte, el Josep va fer 48 anys. El regal fou una sorpresa. Anar a Siurana, un poble que des de la primera vegada que hi vaig anar amb la meva colla d’amics, em va robar el cor. Vaig escollir un hotel que queda enfront del poble, encara més enlairat, l’Hotel el Mirador de Siurana. Només té sis habitacions, i vaig triar la suite, anomenada mas de l’extremeño. És una habitació molt gran, tota voltada de finestrals, amb una vista magnífica. Mentre et banyes també veus Siurana, doncs al bany també hi ha dos finestrals. I a més a més te una terrassa que l’envolta tota. El Josep, no coneixia el poble, i en va quedar meravellat. Ah! també ens varem banyar al pantà.

El nostre viatge a la Toscana

Hola a tots !!. Ja tornem a ser aquí. Tenint en compte que he fet més de set-centes fotografies, us n’adjunto unes quantes perquè feu un tastet de la toscana que hem gaudit tant.

Firenze

Píscina hotel Locanda do Ponte

Ponte Vecchio, Firenze

 

Pisa

Paisatge de la Toscana i jo

Abadia Monte Oliveto

Abadia Monte Oliveto

Firenze

 

El meu Tibet

Fa tres estius que vaig estar al Tibet, a casa. La sensació que vaig tenir mentre hi vaig ser, fou exactament aquesta. No em mal interpreteu. No és que em sentis com a casa, és a dir on visc. No, allà era casa meva; sentia que pertanyia al Tibet. Us vull deixar unes quantes fotos perquè els qui no hi heu estat, veieu com n’és de bonic.

El cim de l’Everest

De camí al camp base de l’Everest

Monjos fent un debat al monestir de Sera

Tenia once anys i cada dia sortia de matí amb deu yaks. Al vespre tornava a casa

 

Llac Yamdork

Sostre

Banderoles amb missatges escrits que el vent escampa arreu del món

Rentant la roba al riu

Un tocat vermell, tipus especial de tibetans

Lhasa

Detall Potala, Lhasa

Lhasa

Monestir Ganden

 

 

Più bella cosa

El proper dia vint d’agost, farà divuit anys que vaig anar-me’n de vacances amb part de la meva colla d’amics, a la costa oest d’USA i Canadà. A Seattle, a l’estat de Whasington, em vaig comprar un Mickey Mouse. Els d’aquí no m’agradaven gens, però allà eren tan diferents…….Durant aquests divuit anys he dormit amb ell cada nit, mentre no he tingut parella o he estat de viatge. Ho he compartit tot amb ell, mai no m’he sentit sola. Al no haver estat mare, el meu Miki m’ha permès poder vessar, tot l’afecte que una mare pot sentir pel seu fill. És el que més estimo, el que més em doldria perdre. La più bella cosa. Parla i té el seu caràcter que s’ha anat forjant al llarg de tot aquest camí que hem recorregut junts. Aquí el teniu: